“Intent traslladar-los que la vida és com una carrera” - Ahora

• Pedro Pajares va començar com a voluntari a la Creu Roja a Balears per casualitat i, des de llavors, va trobar una vocació que canviaria la seva vida: acompanyar a persones privades de llibertat a través de l'esport.

El seu viatge com a voluntari va començar quan la seva etapa laboral estava a punt d'acabar. En Pedro sabia que necessitava una altra activitat per a seguir actiu, en moviment, però no tenia clar què fer. Va ser quan un amic li va demanar per què no es feia voluntari de la Creu Roja. En Pedro, en aquell moment, ho va descartar, però el nom de l'Organització se li va quedar gravat en la ment. “Dies després, gairebé fora pensar-ho, vaig anar a la seu per a demanar informació i, des de llavors,  no he “sortit”. “Duc més de 20 anys”, detalla en Pedro Pajares en una entrevista per a la Creu Roja a Balears.

Els seus primers passos com a voluntari van ser a l'àrea de medi ambient, impartint tallers de manualitats amb materials reciclats. Fins que un dia aquella activitat va arribar al mòdul de joves del centre penitenciari. Allà, mentre compartia el taller, alguna cosa va canviar en Pedro. “Em vaig adonar que eren persones com nosaltres, i vaig gaudir moltíssim de passar una estona amb ells. En aquell moment, vaig sentir una punyida a l'estómac. Quan alguna cosa em ve de gust fer, sent aquesta punyida que em diu que ho haig de fer. Vaig començar a moure'm per poder fer una activitat amb ells i elles, i em van dir que podia donar un taller d'atletisme. Vaig pensar: “Som atleta, som federat, faig esport des de fa anys. Endavant”. I així va començar en Pedro com a voluntari al centre penitenciari.

Per en Pedro l'esport té un significat molt especial. El voluntari va començar a córrer als 28 anys, quan just podia fermar-se les sabates a causa de la salut física que tenia en aquell moment. “No podia ni fermar-me les sabatilles, m'ofegava, tenia molta panxa. Vaig pensar que, si amb 28 anys estava així, amb 50 anys no arribaria”, relata Pedro.

A ell l'atletisme li va canviar la vida, per això va pensar que transmetre els seus aprenentatges a les persones que es trobaven en el centre penitenciari podia ser una eina de reinserció molt potent. Des de llavors, cada sessió és molt més que donar voltes a una pista. Treballa la constància, el respecte i la gestió de la frustració quan el cos et demana parar o rendir-te. Els exigeix esforç i compromís, com en qualsevol entrenament, però també els ofereix un espai d'escolta sense judici. Vol que, quan corrin, s'enfrontin a si mateixos, als seus límits i a les seves decisions. Els repeteix que quan arribi l'impuls de prendre un mal camí, es posin les sabatilles i surtin a caminar o a córrer. “Jo aprenc molt més d'ells. M'ensenyen què són persones, independentment de l'error que hagin comès. No vull saber per què són allà, perquè si ho saps, etiquetes, i no vull etiquetar a ningú. M'han escrit cartes, he conversat i he vist a homes molt durs plorar amb sentiment. Em vaig a casa amb el cor encongit en algunes ocasions”, se sincera en Pedro Pajares.

Fa uns dies en Pedro va complir 80 anys i les persones del centre li van fer una sorpresa fent una carrera a el seu honor. “Tots es van sacrificar per córrer una carrera i després em van donar un premi que és una meravella: un quadern amb dedicatòries de totes i cadascuna de les persones que participen en el programa, dels funcionaris, de persones de la Creu Roja… Només de pensar-ho, torn a emocionar-me”. 21 anys després, en Pedro continua entrant a la presó amb la mateixa idea que li va portar a travessar per primera vegada la porta de la Creu Roja: avançar, encara que sigui a poc a poc, sempre és millor que quedar-se aturat. I que tota carrera, per dura que sigui, ofereix la possibilitat de començar de nou.