Pedro duu més de dues dècades com a voluntari a la Creu Roja.Va arribar gairebé per casualitat i va trobar una vocació que canviaria la seva vida: acompanyar persones privades de llibertat a través de l'esport.

Atleta federat, va començar a córrer als 28 anys quan amb prou feines podia fermar-se les sabates. L'atletisme no només va transformar la seva salut, sinó també la seva manera d'entendre el món. Avui trasllada aquests aprenentatges al centre penitenciari, on dirigeix un taller d'atletisme convençut que l'esport pot ser una eina real de reinserció.

La seva filosofia és clara: la vida és una carrera. Hi haurà baixades, hi haurà costes, hi haurà moments en què un es demani què fa allà. Però si es continua avançant, s'arriba a la meta. Als 80 anys, Pedro no només ensenya a córrer. Ensenya a resistir, a escoltar-se i a començar de nou.

Què et va impulsar a fer el pas per convertir-te en voluntari?

Aproximadament han passat uns 21 anys. La veritat és que els meus primers passos a la Creu Roja van ser quan ja començava a acabar la meva etapa laboral i havia de cercar una altra activitat per continuar el meu camí. Un amic em va dir: "Per què no et fas voluntari?" En aquell moment li vaig dir que m'oblidés, però se'm va quedar a la ment la Creu Roja. Finalment, un dia vaig entrar per la porta a demanar informació i no he "sortit" des d'aleshores.

Com va començar la teva etapa en l'àrea d'atenció a persones privades de llibertat?

En un principi estava a l'àrea de medi ambient realitzant tallers de manualitats amb materials reciclats per a diferents col·lectius. I un dia, vàrem fer aquesta activitat amb el mòdul de joves del centre penitenciari. Durant tot el taller amb ells em vaig adonar que eren persones com nosaltres, i vaig gaudir moltíssim de passar una estona amb ells.

En aquell moment, vaig sentir una punxada a l'estómac. Quan alguna cosa m'agrada fer, sent aquesta punxada que em diu que ho haig de fer. Vaig començar a moure'm per fer una activitat allà i em van dir que podia fer un taller d'atletisme. Vaig pensar: "Soc atleta, soc federat, faig esport des de fa anys. Endavant". I així vaig començar al centre penitenciari.

Quan va començar la teva passió per l'atletisme?

Vaig començar amb 28 anys, molt tard. No em podia fermar les sabates, m'ofegava, tenia moltíssim estómac. Vaig pensar que, si amb 28 anys estava així, amb 50 no arribaria.

En aquell moment vivia a Madrid i vaig començar a anar els caps de setmana a la Casa de Campo a córrer. El primer dia vaig córrer 10 o 15 metres i m'asfixiava. El següent igual. Però cada cap de setmana baixava i m'anava agradant més.

Un dia vaig veure un cartell de la primera marató de Madrid. No sabia ni el que era una marató i em vaig apuntar. Són 42 km i jo no corria ni 500 metres. Em vaig retirar al km 30, va ser desastrós. Però em vaig dir: "La pròxima marató.”. Vaig entrenar més i l'any següent la vaig acabar. Així van ser els meus principis a l'atletisme. Després em vaig federar a la Federació d'Atletisme de les Illes Balears i des d'aleshores aquí seguesc.

Quins valors t'ha ensenyat l'atletisme que apliques en el voluntariat?

Crec que tots els esports donen valors. L'atletisme, com que és més individual, et fa anar amb tu mateix. Quan vas corrent penses en la teva vida, en els teus problemes, i et venen solucions.

Sempre insistesc que es faci esport. És una eina perfecta per a la reinserció. Amb unes sabatilles d’esport, és igual si són les més barates o les més cares, pots sortir a córrer per qualsevol carrer quan sentis malestar. L'esport et farà veure que la decisió que pensaves prendre no és la correcta i et farà anar pel bon camí.
La vida és una carrera. Comences preguntant-te què fas aquí. Després agafes forces, arriba una baixada, la superes i arribes a meta. Avui no tens feina, continues cercant-la, fins que la trobes. Això és el que intent traslladar: la vida és com una carrera.

I durant aquesta carrera, quins valors aprenen els interns?

Els cont una anècdota real com la vida mateixa. Els faig pensar en el que era l'heroïna fa 30 anys. Fa moltíssims anys, a una cursa a Palma vaig coincidir amb una persona que em va dir que era heroïnòman i que havia pres la decisió de deixar les drogues posant-se les sabatilles i sortint a córrer cada vegada que sentia ganes de consumir. Moltes curses després, vaig veure com s'havia anat recuperant, com va millorar físicament i va aconseguir refer la seva vida. Actualment, és una persona casada, amb fills i fa una vida normal.

Això és el que vull traslladar a tots els nois i les noies que acudeixen al taller. Els dic que aguantin la cursa, que tot té solució, però que cal afrontar aquestes solucions i continuar endavant. Els exigesc molt, reconec que soc una mica dur, però vull que quan surtin facin el que realment cal fer. Quan aconsegueixen sortir, m'alegra trobar-me a alguns pel carrer i veure que continuen fent esport.

I què n'aprens tu?

¿Jo? Jo n'aprenc molt més. M'ensenyen què és una persona al marge de l'error que hagi comès. No vull saber per què hi són, perquè si ho saps, etiquetes, i no vull etiquetar ningú.

M'han escrit cartes i he vist homes molt durs amb sentiment. Me'n vaig a casa amb el cor encongit en algunes ocasions. Record a un que em va contar que la seva mare estava morint i no podia anar a veure-la. Li vaig dir que quan arribés el moment recordés dues promeses: no tocar res i posar-se les sabatilles i sortir a córrer o a caminar.

Per a mi té un valor enorme que confiïn així. Jo els transmet ànims, que quan surtin pensin que la vida és una carrera i que l'han de superar. I en aquest procés, ells m'ensenyen moltíssim.

Després de tants anys hauràs viscut o escoltat moltes històries, n'hi ha alguna que recordis especialment?

Quan vaig començar al centre penitenciari treballàvem al poliesportiu. Jo tinc el costum d'arribar sempre abans de la meva hora, i abans del meu taller hi havia entrenaments de futbol. M'asseia a les grades i observava. Amb el pas dels dies vaig veure que un dels nois que normalment jugava estava assegut a la grada. Em vaig apropar i li vaig demanar si estava lesionat. Em va dir que no, que estava molt decaigut i va començar a contar-me la seva vida, el motiu pel qual era allà.

Jo vaig romandre en silenci. Em va contar tot el que havia fet i jo ho mirava de dalt a baix, incapaç d'imaginar que aquella persona pogués haver fet el que em deia. No sortia res per la meva boca. No sé si va ser per impressió o perquè en aquell moment vaig decidir escoltar. Quan va acabar, em va dir: "Gràcies, Pedro". Li vaig demanar: "Gràcies per què?". I em va respondre: "Perquè m'has escoltat.".

Aquell moment em va marcar profundament. Va ser ell qui em va ensenyar la importància d'escoltar de veritat. Em va ensenyar que moltes vegades les persones, estiguin dins o fora, no necessiten que els interrompin ni que els donin lliçons, sinó que algú els escolti.

Des d'aleshores, cada vegada que arriben persones noves al taller els dic el mateix: si en algun moment voleu parlar i buidar-vos, anem al centre del camp, on no ens escolti ningú, em comptes el que vulguis comptar. Jo em trec la samarreta, me'n vaig a casa, la fic a la rentadora i no m'he assabentat de res. Però tu surts per aquella porta amb la ment més neta, amb la teva sensació de malestar enrere.

Fa uns dies vares fer 80 anys i ens hem assabentat que et van donar una sorpresa al centre penitenciari celebrant una cursa en el teu honor.

Vaig sentir tanta admiració, però, sobretot, vaig sentir tant respecte i tanta emoció... allà hi havia els nois, que quan vaig entrar tots em van aplaudir.  Tots es van sacrificar per córrer una cursa i després em van donar un premi, que és una meravella, un quadern amb dedicatòries de totes i cadascuna de les persones que participen en el programa, dels funcionaris, de persones de la Creu Roja... només de pensar-ho, torn a emocionar-me.

Pedro, ja per acabar... ¿Per què val pena ser voluntari a la Creu Roja?

Perquè ajudes a les persones sense voler rebre res a canvi. Si hagués de venir cobrant, no vindria. Ajudar i que t'ajudin indirectament, sense res a canvi.