Era l'any 1969. Manel Fabregat Ferrer, membre de la secció d'esquí de la Companyia Alpina de la Creu Roja a Barcelona ​​i experimentat pilot de trial i enduro (modalitat esportiva del motociclisme anteriorment coneguda com a tot terreny), surt de la pista durant una cursa a Manresa. Després de l’aparatosa caiguda i passades unes hores sense que ningú el trobi a faltar, Manel Fabregat es recupera i, amb gran esforç, aconsegueix arribar a la línia de sortida. Quan ho fa, una idea li balla pel cap: per evitar que la situació que ha patit li passi a algú més, cal crear una unitat de motoristes de muntanya. Dit i fet.

Han passat més de 50 anys des d’aquell (llunyà) moment. Manel Fabregat té ara 79 anys i una memòria més que lúcida: “Recordo que vaig caure en uns camps; de fet, no em vaig matar de casualitat. I quan vaig poder tornar eren les 23h de la nit i ningú no s'havia adonat que faltava un corredor. Per això va sorgir la idea de formar un equip que es dediqués a controlar els accidents en aquestes competicions”, puntualitza. Així va néixer la Unitat de Moto Alpina, amb Fabregat al capdavant.

“D’aquí va néixer la idea de formar un equip que es dediqués a controlar els accidents en aquestes competicions”

Qui també recorda aquesta història és Isidre Monferrer, lligat a la Creu Roja des de l'any 1972. Ell, juntament amb una trentena de persones (de mitjana), va formar part de la Unitat de Moto Alpina de la Creu Roja Barcelona, ​​des de la qual van reforçar i donar suport en nombrosos esdeveniments esportius i van ajudar en emergències i altre tipus de situacions, com serveis preventius. Ja fa anys que la Bultaco Alpina, la cèlebre moto que es va crear amb aquest fi, va desaparèixer (només en queda una rèplica), però Monferrer, amb 73 anys i voluntari encara de l'organització, recorda perfectament aquella època en què les dues rodes els van conduir a paratges inhòspits, enclavats a les muntanyes, i els van permetre ajudar moltes persones.

La història de la Bultaco Alpina és (ja) història de la Creu Roja.

Els orígens de la Bultaco Alpina

Manel Fabregat competia durant el temps lliure i se li va acudir que algunes de les motos que feia servir es podien cedir a l'organització. Aquest va ser el primer pas per crear la Unitat de Moto Alpina de la Creu Roja Barcelona: a poc a poc i amb bona lletra. “Vam començar amb trials i tot terrenys. De seguida, els clubs esportius ho van acceptar perfectament”, recorda Manel Fabregat.

Tant va ser així que poc temps després la Federació Motociclista Espanyola els va contractar, juntament amb la Creu Roja Madrid, per prestar servei a la cursa dels Sis Dies de Navacerrada (Madrid), una competició de motociclisme que es desenvolupava durant gairebé una setmana. Hi assistien pilots de diferents països i durant els sis dies de la cursa s'abastava una ruta d'entre 200 i 300 quilòmetres. “Va ser un èxit”, recorda Isidre Monferrer. Després d'això no van caldre gaire més demostracions. La Creu Roja va comprar sis motos noves per a la Unitat de Moto Alpina, moment clau per definir el peculiar disseny de la Bultaco Alpina.

“Manel Fabregat tenia contacte, perquè també era pilot, amb Francisco Bultó”, explica Monferrer. Bultó era l'empresari fundador i propietari de les marques de motocicletes Montesa i Bultaco. Fabregat i ell van decidir posar fil a l'agulla per donar vida a un nou model que respongués a les necessitats de la Companyia Alpina de la Creu Roja Barcelona. 

Per això van prendre com a referència la Sherpa T amb accessoris que la fessin més versàtil, com una major autonomia, doble seient (per poder portar una altra persona) o un amortidor reforçat. Avui dia es considera la Bultaco Alpina com un dels primers models conceptuals de moto trail (és a dir, aquesta moto mixta que se situa entre la moto de carretera i la moto de muntanya).

“La carrera dels Sis Dies de Navacerrada va suposar un abans i un després”

Cap a l'any 1971, la Unitat de Moto Alpina ja participava habitualment en esdeveniments esportius. “Pràcticament cada diumenge teníem servei”, recorda Isidre Monferrer. La seva presència, això sí, despertava curiositat entre els pilots. “Ens veien els mateixos a cada cursa i ens preguntaven: ‘Però, vosaltres cobreu?’. Quan els dèiem que no contestaven que ells, en el nostre lloc, no serien allà tots els diumenges”, afirma Monferrer, que també adverteix que, encara que no hi hagués remuneració com a tal, normalment sí que gaudien d'allotjament i menjars “com la resta de l’organització” de la cita esportiva pertinent.

A més d'aquesta qüestió, una altra es va anar fent més i més popular: quina era la moto que portava la unitat. El vehicle tenia tant d’èxit que la marca Bultaco va decidir, finalment, que sortís a la venda perquè altres persones en poguessin gaudir. Van batejar el model, és clar, com a Bultaco Alpina en homenatge a la companyia que l'havia motivat.

La unió fa la força

A poc a poc, la Unitat de Moto Alpina va anar cobrint un territori més gran i guanyant més prestigi i popularitat. Van deixar enrere Catalunya per participar en una cursa a Albarracín i, fins i tot, es van desplaçar fins a una concentració de motos a Àustria i a Andorra. Les dues rodes, és clar, sempre els acompanyaven.

“Hem viscut moltes emergències a muntanya, rescats… tot molt relacionat amb el tema del motor, en què ens vam anar especialitzant en l’àmbit tècnic i de suport”, explica Isidre Monferrer. Amb fluctuacions entre la quantitat de motos de què disposaven (van arribar a tenir-ne 10 a la unitat), a mesura que passava el temps va ser cada vegada més normal la degradació dels vehicles i la consegüent reparació que això implicava. “Cada any ens en feien un repàs des de fàbrica”, recorda Monferrer.

El sistema a les curses o esdeveniments esportius, per altra banda, era simple. “Ens intercalàvem: dues motos per uns quants participants. Així fèiem una “escombrada”. Per això, també dividíem el circuit en diversos sectors”, assenyala Isidre Monferrer. “No ens estàvem quiets”, corrobora Manel Fabregat, “cal recordar que ens intercalàvem amb els corredors i que fèiem la mateixa cursa que ells: el mateix circuit”, afegeix.

"Hem viscut moltes emergències a muntanya, rescats…"

L'any 1985 el material resultava una mica limitat, però la vocació no s’aturava. Quatre anys abans, el 1981, s'havia incorporat al servei un jeep 4x4 amb què també desenvolupaven les seves tasques. Per aquestes mateixes dates van assistir als Sis Dies d'Enduro a Alp (Girona), el “servei més gran que vam fer”, puntualitza Monferrer. Hi van participar 150 persones i més de 30 vehicles. A això calia sumar que no només hi havia presència de la unitat de motos de la Companyia Alpina durant els sis dies de competició, ja que “calia comptar els dos de muntatge previ i els dos de desmuntatge”, assenyala. Cada servei era una aventura.

Però, si cal ressaltar alguna cosa de tots els moments viscuts (i en són molts), Isidre Monferrer no dubta a destacar el factor humà. “El Manel era seriós, un professional del món de la moto, però també hi havia moments de relaxació”, rememora. Potser per això no dubta a advertir que la millor experiència de la seva vida és haver format part de la Unitat de Moto Alpina. "Tot són milers d'anècdotes", assenyala.

Recorda, en concret, un motorista que va faltar a una de les carreres que van cobrir. “Es van fer les deu de la nit i no apareixia. Tots pensàvem que li havia passat alguna cosa. De cop i volta, algú va dir: 'No serà que se n'ha anat a casa seva, que era d'aquesta zona'. I just: vam anar a casa seva i estava sopant”. Arran d'això, els clubs esportius van anar implantant normatives: “Si et retiraves, havies d’avisar”.

“La unitat va durar uns trenta anys. D’anècdotes, n'hi va haver moltes”, assevera també Manel Fabregat: “Rescatar corredors, persones que es despistaven i acabaven sota un barranc, aquell que es quedava sense benzina… Un que es va estampar contra una vaca”, posa com a exemple. "I tempestes que ens van agafar a mitja carrera, amb la consegüent recerca d´un refugi on fos".

Isidre Monferrer sap bé del que parla. “Recordo una vegada que vaig estar tot el dia en una cruïlla de camins. Plovia a bots i barrals i tots els corredors trigaven a passar unes dues hores. I en acabar la primera volta, tornaven a passar tres hores després. Estava xop, fins als ossos i tremolant de fred. Aleshores vaig veure una masia a uns 200 metres. Sortia fum de la xemeneia, així que em vaig dirigir fins allà. El matrimoni que hi vivia em va fer seure davant de la llenya i em van donar una tassa de brou calent. Així vaig poder tornar reanimat per a la segona volta”.

Una unitat que perviu a la memòria

Avui la Unitat de Moto Alpina és un record. Un record, això sí, que perviu i perdura. “Sé que a Navarra hi havia una iniciativa semblant, potser al País Basc també… fins i tot aquí, a Barcelona, ​​alguna petita moto pot fer d'enllaç, però ja no és una unitat específica dedicada a cobrir aquest tipus de serveis”, sosté Isidre Monferrer. “Els temps canvien, i les circumstàncies també”, afegeix.

Tot i això, no considera que els moderns drons puguin substituir el que feia la unitat. “El dron et pot ajudar a ubicar algú, però a la moto pots portar-hi dues persones, pots fer arribar el personal sanitari… Són utilitats diferents” conclou. Encara que amb tecnologia, sens dubte, la seva tasca hauria estat lleugerament més senzilla o, en tot cas, menys pesada.

Un exemple pràctic: a les motos també hi transportaven les emissores per poder parlar entre ells. “Pesaven uns deu quilos”, recorda Monferrer. I no només això: moltes vegades, abans que poguessin fins i tot portar les emissores, per comunicar-se havien d'establir prèviament punts que comptessin amb servei de telefonia, com ara restaurants de carretera o masies. Ni mòbil a la butxaca ni, per descomptat, WhatsApp.

Manel Fabregat també és conscient de l’inevitable pas del temps. Lligat al motociclisme durant tota la seva vida, també va participar a la dècada dels 80 amb el pilot Juan Porcar al Ral·li Dakar (anteriorment conegut com a Ral·li París-Dakar) com a mecànic de BMW. “Era tot molt diferent a com és ara”, assenyala Fabregat, “primer, perquè no hi havia GPS. Et donaven un plànol i una brúixola i t'havies d'espavilar”, afirma. Tot ha canviat molt.

Un adeu a temps, un record per sempre

El 1991 Isidre Monferrer va deixar l'organització, però en cap moment va perdre la relació o el record del que havia viscut. El 2015 es va jubilar i va començar a escanejar totes les seves fotografies, no només les relacionades amb la Bultaco Alpina, sinó també amb la Creu Roja Barcelona. Dos anys després, el 2017, va començar a fer el mateix amb el material de l'organització. “Per sort o per desgràcia, quinze dies abans del confinament m'ho vaig emportar tot i així em vaig passar els tres mesos que no vam poder sortir de casa” explica. Manel Fabregat també conserva bons moments i bons records de la Unitat de Moto Alpina. L'oblit no forma part dels seus plans.

Gràcies a la tasca d'Isidre Monferrer i als records que ell i Manel Fabregat han atresorat i compartit, és possible conèixer tot allò que va significar la Bultaco Alpina per a la Creu Roja. Una moto, sens dubte, que amaga en la seva llegenda moltes històries i més d'un aprenentatge.