Una dedicació incombustible - Ahora

• Fernando Escolar fa 20 anys que és voluntari de la Creu Roja a Barcelona, 18 dels quals s'ha dedicat, específicament, a drogodependències. La seva tasca ha estat reconeguda amb un dels premis V de Voluntariat de l'Organització.

20 anys de voluntariat donen per a molt. Que ho diguin a Fernando Escolar, voluntari de la Creu Roja a Barcelona des de l'any 2003 i guanyador a la categoria de 'Dedicació' d'un dels Premis V de Voluntariat que concedeix l'Organització. En dues dècades de col·laboració estreta, Fernando ha posat el seu granet de sorra per ajudar de manera incansable, incombustible. I ho ha fet, sobretot, amb persones en situació de drogodependència, àmbit en què treballa des de fa 18 anys.

“Quan tenia 40 anys, vaig tenir un problema gros amb l'alcohol i per una sèrie de qüestions em van donar una incapacitat”, exposa Fernando, que també aclareix que fa 20 anys (el mateix temps que fa que és a la Creu Roja) que no tasta una gota d’alcohol. “Havia d'omplir el meu temps amb alguna cosa, així que em vaig posar a buscar voluntariat. Vaig començar fent voluntariat amb nens i nenes, però no em va acabar d'omplir. Algú em va parlar de la Creu Roja, me’n vaig informar, vaig fer el curs presencial i vaig demanar entrar a l’àmbit de drogodependència perquè em sentia més proper al tema. Com que no hi havia cap plaça, al final em vaig quedar als àmbits de feina i platges assistides, però així que va sorgir l'oportunitat, m’hi vaig canviar”, assenyala Fernando. 

Ara, a punt de fer els 62 anys, confessa sentir-se una mica més cansat. Tot i això, exerceix el seu voluntariat cada matí (de 8 a 12 h o 13 h) i el compagina amb formació a la Universitat de l'Experiència i amb l'ensenyament de les matemàtiques, una de les seves assignatures preferides, a qui ho necessiti. Ell, que sap de primera mà què és patir una drogodependència (“l'alcohol no deixa de ser una droga”, puntualitza), és conscient de com poden ser de durs els tractaments i com és de complexa la recuperació: “Ells es veuen en un pou, però jo els insisteixo que sí que se'n pot sortir. Si vius al carrer és més complicat, és cert, perquè amb la vida organitzada o estructurada és més fàcil”.

En qualsevol cas, Fernando es queda amb la satisfacció de veure que alguna de les persones que ajuda poden tirar endavant. “Que el que faig pugui ajudar algú”, expressa el voluntari. Potser per això no pot qualificar de res més que no sigui “alegria” la recepció del premi. “Dins del voluntariat, crec que és força desconegut per als voluntaris. Que s’hagin recordat de mi és molt important”, afirma.